Nisi González

La veritat és que va ser una desició difícil i meditada durant mesos, però després d'un parell de temporades on va costar entrar als plans dels entrenadors que anaven arriban al club, algunes diferències amb la que era a llavors la directiva del club, provoquen que es comnci a pensar a buscar altres alternatives. Degut a què les possibilitats de seguir jugant no m'acabaven d'omplir esportivament, fou quan vaig decidir retirar-me.

La veritat és que són anys de molts bons records, Aquella època va ser les primeres participacions del Sant Pau a Primera Territorial, dos promocions d'ascens amb sort diversa, destacant sobretot la de l'any 2000 contra el Sant Feliu de Codines, on es va aconseguir l'ascens de forma èpica al darrer minut de la pròrroga.
Encara que puig sonar a tòpic, d'aquella època em quedo també, amb el record de grans companys.

L'any que em retiro coincideix amb l'arribada de Prieto al Primer Equip del Sant Pau. La veritat és que a nivell personal congeniem perfectament. Tot va començar asistint als entrenaments per tal de mantenir la forma. Això va anar portant, després de converses de futbol, a oferir-li la meva ajuda, ja que com a molts equips humils, l'entrenador és el encarregat de controlar-ho tot. A qui li agrada el futbol, mai pot deixar-ho definitivament i, al no trobar la motivació necessària per fer-ho com a jugador, vaig decidir de fer-ho com ajudant.

La diferència més gran es troba a l'hora de prendre decisions. Quan ets ajudant o segon entrenador, aquestes decisions con consells i/o observacions. Quan ets el màxim responsable, has d'assumir el risc dels errors.
La veritat és que per mi, els anys que vaig estar com a segon entrenador em van servir com a apranentatge. Per sort, durant molts anys he vist passar molts entrenadors dels quals sempre agafes idees. Sobretot amb Prieto vaig aprendre molt a gestionar la plantilla, a planificar una temporada.

La resposta és molt fàcil i segur que tots aquells equips que s'hagin trobat en la mateixa situació estaran d'acord amb mi.
Després d'unes temporades d'èxits, com cal considerar les temporades que va fer el Sant Pau ha aconseguit mantenir-se a Primera Territorial, arriba un moment que un descens a Segona provoca que la majoria de jugadors marxin. L'any que es va descendir tan sols van quedar tres jugadors de l'anterior temporada i, per tant, va haver de fer-se un equip completament nou. Diferents motius que desconeixo van provocar que l'anterior entrenador decidís no continuar, el que va portar a que dos setmanes de començar la temporada no hi hagués un equip format. Gràcies als propis jugadors es va poder començar la temporada amb 13 jugadors. Deu dies abans se'm pregunta per la possibilitat de fer-me càrrec de l'equip, cosa que no entraba als meus plans, però ràpidament vaig decir acceptar-ho per tal d'ajudar al club on havia estat tota la meva vida.

Doncs, la temporada l'afronto amb il·lusió, com crec que comencem tots el clubs i entrenadors, L'única pressió que tenim és la de guanyar el màxim de partits possibles i a final de temporada ja es veurà on estem.

Sincerament crec que van tenir la fortuna que ens va faltar en altres parits. Jugar al camp del Castellgalí és molt difícil degut a les seves reduïdes dimensions. Com tots els equips aprofiten el màxim el factor camp i així ho varen fer. Una factor que ens va donar molta tranquilitat va ser poder-nos avançar d'hora al marcador. El Castellgalí en tot moment va jugar el seu partit, molt intens intentant ficar-nos lo més a prop de la nostra porteria. El partit se'ns va complicar molt quan a mitjans de la segona part, van aconseguir empatar-nos a 2. La Deesa Fortuna es va portar a marca el 2-3 ben aviat. El partit va acabar d'infart, ocasions pels dos equips de marcar algun altres gol més. per sort el marcador ja no es va moure i ens va donar els 3 punts que tant necessitàvem.

Aquest any veig que la majoria d'entrenador i jugadors ens ha sorprès la igualtat que existeix al grup. No hi ha un equip que hagi aconseguit destacar-se i quan sembla que algú pot aconseguir-ho acaba perdent punts de la forma més sorprenent.
La verita és que deixant al marge al Sant Pau, crec que hi ha tres equips que meriexen ser destacats:

La Font del Capellans, és un equip que com nosaltres ha baixat de Segona, que té un bloc fet i saben al què juguen i amb una gran efectivitat quan arriben a porteria contrària.
El Can Colapi de Terrassa, com bloc m'ha semblat el més compensat de tot el grup. Intenten jugar un bon futbol i en moltes ocasion imposen el seu estil.
El tercer equip que destacaria és el Pare Ignasi Puig. El seu entrenador aconsegueix que eles seus jugadors treballin durament durant tot el partit, donant el màxin de cadascun, això unit a la gran qualitat del seu jugador estrella Nacho, que és qui remata el treball del reste de l'equip.

Tothom qui hagi estat al nostre camp sap com està. La veritat és que actualment està en un estat pèssim, la pluja i el fred fa que estigui impracticable. Per tal de conservar-ho tot el que puguem, entrenem dos dies al Congost i els divendres a la gespa que és quan fem els entrenaments més tàctics que no desganten tant el poc verd que ja queda.

Afectar sempre afecta. El fet de no poder entrenar sempre en el mateix camp és un problema al qual ja estem acostumats. De moment no és una cosa que no estem notant massa, perquè podem enrenar un dia per setmana, i molts dels jugadors de la plantilla porten oltes temporades al club, amb lo qual ja coneixen l'estat del tereny de joc i les dimensions.

En l'estat actual, si. Si poguéssim aconseguir tenir una catifa escullo la gespa natural a l'artificial. Qui hagi jugat al camp del Marganell, Tona crec que estarà d'acord amb mi. Però està clar que la gespa artificial és el futur.

No sé si dir-li accident. Crec que és més una conseqüencia. És un cúmul de circumstàncies les que ha portat al Sant Pau a Tercera. Els gran jugadors que han passat per el club han anat canviant d'aires ja sigui amb els entrenadors que els habien portat i per ofertes d'altres clubs que és impossible refusar.

Personalment no em marco l'objectiu d'un sostre, és a dir, no em plantejo si tenim que arribar a Segona i ja està tot fet. Crec que per la meva part i per la del club hem de plantejar-nos les coses poc a poc i anar exigint-nos cada cop més. Abans de pensar en tornar a Primera, hen d'aconseguir pujar a Segona. No crec que sigui boper ningú pensar en tornar a Primera quan encara estem a Tercera i a la posició en la qual estem.
Hem de ser ambciosos, això sí, poc a poc.
Com he dit en alguna altra resposta, hem de començar per crear un equip basat en gent que puji des d'abaix, i per arribar a tenir un bloc aií es necessiten uns anys.

A vosaltres, a la vostra disposició quan vulgueu